L’epidemiologia mola
L’epidemiologia mola
I la salut pública també.
L’altre dia estava sopant amb les companyes de defensa personal (ja sabeu que l’activitat física és un dels 10 consells per prevenir el càncer) i vam acabar parlant de les nostres professions.
Quan vaig dir que era epidemiòloga, em va fer gràcia que la percepció que tenien era que em dedicava a “calcular percentatges” i a treballar completament aïllada.
Reconec que en aquell moment em vaig fer una mica petita. Perquè les persones que ens dediquem a l’epidemiologia acostumem a passar força desapercebudes. No portem bata. No fem intervencions quirúrgiques. I, tanmateix, participem en moltes de les decisions que acaben afectant la salut de milions de persones.
Però al cap d’una estona no em vaig poder estar de dir:
—”Ep, que l’epidemiologia no és calcular percentatges. L’epidemiologia MOLA!!”
I em vaig inspirar per explicar-vos per què una professió que molta gent gairebé no sap descriure em sembla una de les més fascinants que existeixen.
Què fa exactament una epidemiòloga?
L’epidemiologia consisteix a estudiar per què emmalaltim, qui emmalalteix més, quins factors augmenten o redueixen el risc de malaltia i què podem fer per prevenir-la, entre moltes altres coses.
Dit d’una altra manera: mentre que la medicina assistencial ajuda una persona cada vegada, l’epidemiologia intenta ajudar milers o fins i tot milions de persones.
“No treballem amb una única pacient. Treballem amb poblacions senceres.”
Recordo una classe d’epidemiologia en què ens van explicar com es va descobrir que el virus del papil·loma humà (VPH) causa el càncer de coll uterí. Aquell coneixement va permetreva transformar el cribratge mitjançant la incorporació de les proves de detecció del VPH i desenvolupar les vacunes contra el VPH, de les quals ja s’han beneficiat milions de persones arreu del món.
El que no imaginava aleshores és que anys més tard tindria la sort d’aprendre de les persones que van contribuir decisivament a generar aquell coneixement.
Milers d’històries que mai arribaran a passar
Hi ha malalties que mai arriben a aparèixer gràcies a decisions individuals, polítiques públiques i programes de prevenció basats en l’evidència epidemiològica.
- Cada vegada que una persona deixa de fumar.
- Cada vegada que una nova generació es protegeix davant del virus del papil·loma humà o de l’hepatitis.
- Cada vegada que una persona adopta un hàbit saludable.
- Cada vegada que un càncer es detecta precoçment gràcies a un programa de cribratge.
En algunos casos, la epidemiología y la salud pública ayudan a evitar que aparezca la enfermedad. En otros, permiten detectarla antes y tratarla mejor. Y precisamente por eso, hay personas que hoy están vivas sin saber que la epidemiología y la salud pública contribuyeron a salvarles la vida.
Al darrere acostumen a haver-hi dècades d’investigació epidemiològica.
Primer algú va haver de detectar que existia un problema. Després va caldre estudiar milers de persones per comprovar si allò era realment cert o només una casualitat. I quan l’evidència apuntava en una direcció, encara quedava una altra pregunta: podem fer alguna cosa per evitar-ho?
Aleshores van arribar nous estudis per comprovar quines mesures funcionaven i quines no.
Només després de molts anys d’investigació, els resultats acaben transformant-se en recomanacions, vacunes, programes de prevenció o campanyes de salut pública.
(Aquest mem l’ha creat la Sònia Paytubi, una crack. Si vols saber més d’ella, fes clic aquí)
I sí, de vegades calculem percentatges.
A vegades la ciència ens dona oportunitats de fer recerca amb sentit de l’humor, com una vegada que ens vam endinsar a les entranyes de ForoCoches. Allà vam veure que el 45% de les persones enquestades estava d’acord amb la frase “tot provoca càncer“.
Mentre molta gent creu que “tot provoca càncer”, l’evidència científica ens diu una cosa molt més útil: aproximadament 4 de cada 10 càncers es poden prevenir mitjançant mesures senzilles que ja coneixem.
L’epidemiologia no es fa en solitari
L’epidemiologia és un esport d’equip.
Per respondre preguntes importants sobre la salut necessitem persones amb perfils molt diferents: personal clínic que atén pacients, professionals de laboratori, especialistes en bioinformàtica i estadística, professionals de salut pública i moltes altres persones que aporten coneixements complementaris.
Per exemple, aquesta fotografia és l’equipàs amb qui treballo en un projecte (PI23/00790) que investiga el potencial de l’orina per millorar la detecció dels càncers ginecològics.
De vegades soc jo qui planteja una nova pregunta o dissenya l’estratègia per respondre-la. Altres vegades analitzo les dades. En qualsevol cas, sempre acabo aprenent de companyes i companys experts en àrees que desconec completament.
I gairebé mai els avenços arriben gràcies a la feina d’una sola persona.
Com diria un dels companys de qui aprenc, la investigació actual s’assembla molt més a una orquestra. Cada professional toca un instrument diferent, però el resultat només funciona quan tothom treballa en harmonia.
La paradoxa de la prevenció
Quan una operació surt bé, totes ho veiem.
Quan un tractament funciona, totes ho celebrem.
Però com celebres un càncer que mai no va arribar a aparèixer?
Com agraeixes una malaltia que mai no vas arribar a tenir?
La prevenció acostuma a ser invisible.
I potser per això la salut pública rep menys reconeixement (i finançament) del que mereix.
Moltes vegades l’èxit no consisteix a fer alguna cosa extraordinària, sinó a aconseguir que milers de persones no arribin mai a necessitar una consulta, un tractament o un ingrés hospitalari.
I encara que aquests èxits passin desapercebuts, el seu impacte pot ser enorme.
L’especialitat que treballa abans que aparegui la malaltia
Entre consultes, quiròfans i hospitals existeix una altra manera d’exercir la medicina.
Una manera que consisteix a entendre per què apareixen les malalties, identificar què funciona per prevenir-les i aconseguir que aquest coneixement arribi a la població.
Cada maig, centenars de persones que acaben els estudis de Medicina trien especialitat a través del MIR.
Si demà hagués de tornar a escollir especialitat, probablement triaria la mateixa: Medicina Preventiva i Salut Pública.
És una especialitat que combina recerca, prevenció, comunicació, implementació i treball en equip. Una especialitat tan àmplia que no te l’acabes. Una especialitat que t’obliga a aprendre constantment.
I perquè poques coses resulten tan satisfactòries com aportar un granet de sorra a l’enorme repte de prevenir malalties abans que apareguin.
Institut Català d’Oncologia / IDIBELL
